Ressenya de febrer “Pequeño pais” de Gaël Faye

Ens va arribar Pequeño pais fa unes setmanes.

De fet, no va arribar, ens el van regalar. Unes galerades precioses, cuidades. Venien amb una carta de l’editora, que cuida els llibres, i de la mà d’un comercial qui, com tots els qui estimen la seva feina, són bons recomanadors – que les llibreteres també necessiten consell-.

El vaig començar a llegir de nit, sota la pluja.

Des del minut zero vaig tenir clar que no era un llibre normal. Pequeño Pais et corprèn. Per la senzillesa i la cruesa de les paraules. Pel relat punyent i la cançó que l’acompanya. Per la innocència dels personatges i la complexitat d’una guerra que encara ara ens costa de comprendre.

Pequeño pais parla de la guerra. De la guerra de Ruanda i Burundi. De la raça. De les fronteres. D’estimar. Però sobretot, parla de créixer.
Gaël Faye explica, igual que canta, la història de la seva infantesa. O no exactament. Si el veniu a buscar a la llibreria us donarem la carta que fa servir ell mateix per presentar el llibre, i ho entendreu millor.

La vaig deixar de llegir de nit, sota la pluja. I durant unes hores, dins meu, plovia.

També podeu trobar al blog les ressenyes de “A la Casa de l’intèrpret” de Ngūgī wa Thiong’o i de “Tothom hauria de ser feminista”, que també veureu a l’aparador aquesta setmana.

👉 A la Casa de l’intèrpret

👉 Tothom hauria de ser feminista

 

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *