Canto jo i la muntanya balla, o una fotografia de l’ànima

Ressenya de Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà. Premi Anagrama de narrativa en català 2019.

Irene Solà i el llibre, a la terrassa

Sabeu, el més difícil de llegir-lo és explicar de què parla el llibre. Perquè parla de tot, de res, de la muntanya i dels qui hi viuen. De la mort, de viure, de cantar. Dels sons del bosc, de l’aigua, dels llamps i trons. La Irene Solà fa fotografies de l’ànima. Però no d’una ànima individual, sinó col·lectiva. I llegir-la és drenar animetes de muntanya, veure ombres dels qui les habiten i passar d’una història a l’altra amb aquesta elegància de qui sap treballar amb les paraules. És jugar i tenir ganes de llegir-la en veu alta, de ben construïda. I és també, debilitat de llibretera, llegir-li les expressions de terra endins que ressonen a casa.

No sóc capaç d’explicar-vos de què parla. Però canta a muntanya, i cal llegir-la.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *