Cap al far, de Virginia Woolf

Ressenya de la Dolors, sòcia de La Carbonera

A Cap al Far el de menys, al meu parer, és la història. I no que no estigui esplèndidament presentada. Imagineu d’escena una casa en una illa, el far de fons, la remor constant de les onades. Part 1: la família Ramsay i uns quants convidats passant la tarda; Part 2: La casa buida, passen els anys; Part 3: Tornen. Matí. 

I damunt d’aquest escenari clàssic, l’exuberància delicada i intimista de Virginia Woolf. Un món de sensacions i imatges intenses i poètiques on anem coneixent els personatges per mitjà dels seus pensaments – inconnexes, dispersos, recurrents – que flueixen contínuament. És una història coral on passem d’un protagonista a un altre sense avís ni, de vegades, connexió. Els personatges no són només el que fan sinó sobretot el que pensen. 

Els capítols s’allarguen o s’escurcen generant un ritme propi al text en contraposició amb el temps propi de la història. Hi ha humor, descripcions genials, ironia a cabassos, crítica social i amor pels protagonistes. I sobretot hi ha Vida explicada amb majúscules. Per mi, el mèrit més gran de Virginia Woolf: la seva capacitat de descriure la Vida. 

La Vida, l’absència de Vida (com quan descriu de forma bellíssima el deterior de la casa en quedar buida), la vida dels objectes (jo m’he passat mitja història seguint el xal verd de la senyora Ramsay).  

És una meravella de lectura i una experiència fantàstica. Un llibre per llegir sense presses, assaborint les gires del pensaments dels personatges, les mil imatges que conté, la descripció dels jocs de la llum relliscant, travessant, il·luminant els objectes. Per llegir i rellegir i fins i tot comparar traduccions si voleu en passatges especialment corprenedors. Potser ara no és el vostre moment de llegir-la però tingueu present l’autora. S’ho mereix.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.