Aquest juliol està essent etern. Suposo que ja és això, que quan tens ganes que les coses passin el temps passa més lent, i que tot és qüestió de percepció i blah. Però de debò, que crec que feia anys que no tenia aquesta sensació d’eternitat.
Si tot va bé, la primera setmana d’agost tindrem el local de La Carbonera disponible. I això ho sabem, més o menys, des d’inicis de juliol. Cosa que explica, més o menys, l’estat de nerviosisme i ànsia en què vivim.
Aquest mes hem fet molta, moltíssima feina. Ens hem constituït, hem anat al notari (dues vegades), hem anat al banc (moltes vegades), ens hem reunit amb Coop57, hem abusat de Coòpolis (que són un tresor gegantí i no hi ha qui els pugui retornar tota la feinada enorme que fan), hem comprat dominis web, hem aconseguit tenir correu electrònic corporatiu, hem recopilat mobles antics, hem fet la carta als reis, hem decidit com volem aparèixer públicament, hem concertat i anul·lat visites a hisenda en repetides ocasions….
Però hem fet tot això sense casa. No sense casa del tot, però sí sense casa CASA. Ens hem reunit a casa la Mar, a casa l’Aitor, i a casa de servidora. I als bars, al carrer, al mercat de la Barceloneta i al carrer Blai. I fins i tot en un taxi. Però no teníem casa. Tenir casa, tenir un espai, és imperatiu. No només perquè La Carbonera serà, en una part molt important, el que passi entre les parets del local, sinó també perquè tenir casa és un estat mental. Fa mesos que ens morim de ganes d’explicar el que estem a punt de fer a tothom, i cada vegada ens costa més de mantenir el secret i les ganes amagades a la butxaca. Però a més a més, i aquí sí que xerro jo soleta, hi ha un punt d’agonia que no es pot explicar, de ganes i de passar per davant del local i tenir ganes d’entrar-hi, de prendre mides, de tocar parets i de fer-lo casa.
Aviat, molt aviat, el local estarà buit del que hi ha i podrem començar a fer-lo nostre. I aleshores sí, que podrem començar a dir que La Carbonera és casa.
