Una coseta: ahir vaig acabar Junil a les terres dels bàrbars i marededéu senyor quina bestiesa de llibre. Us intentaré explicar per què l’heu de llegir, a veure si me’n surto.
Això és un cuento. Un conte dels de debò, una història preciosa, honesta i ben escrita. És una animalada de guapo l’ús de la llengua que fa. Feia temps que no em sentia tan ben tractada lingüísticament. I la història, titis, la història.
Que direu, de què va? Doncs d’una xicuela que marxa de ca seu i es baralla amb son pare i camina i camina i camina i passa aventures i li passen coses. Però també parla d’Ovidi, de poesia, d’escriptura, de relacions, de contruccions socials, de llengua. Parla de TOT.
I és per això que quan feia 30 pàgines que la llegia ja em tenia enamorada i vaig decidir fer-la durar. I l’he feta durar setmanes, llegint-la només l’estona que trigava la cafetera dels matins per allargar-la al màxim, fins ahir a la nit.
I l’altra nit, quan vaig acabar-la, vaig tenir un moment d’aquells de buit a l’estómac dels que fan mal, dels que et queden a dins quan algú que t’estimes marxa. Perquè a mi Junil m’ha acompanyat molts dies i no volia deixar-la fugir.
I res, que mil gràcies Joan-Lluís Lluís per fer-me llegir com una nena, mil gràcies a El Club Editor per dur-nos-el, mil gràcies Guillem Rierola i Isabel Sucunza per insistir que l’havia de llegir. Ho heu fet tot bonic. Aquest va directe a la lleixa de llibres que toquen el cor.
Ara només us queda llegir-lo vosaltres. El trobareu aquí.
