Escriure sobre la Literal un mes després seria una bogeria si no fos perquè és La Literal. És LA fira i aquest any ha estat especial perquè, probablement serà la darrera que viuré des d’aquest punt de vista. Si tot va bé, l’any vinent hi serem com a firaires i la problemàtica i la dinàmica seran diferents. I aquest any, la fira ha estat fantàstica, com sempre.
Dos dies de llibres, autors, presentacions, entrevistes, radicalitat, pensament polític, però també de molta narrativa, de molta poesia, de molt conte i de molta, moltíssima germanor. Dos dies en els quals la comunitat del llibre es troba, es reconeix i es repensa de manera desenfadada i amb ganes de treballar. Que en el fons, les fires també han de servir per això, per a retornar-nos les ganes de treballar. Per recordar-nos l’ofici i eixamplar-nos el somriure (i la cartera, si pot ser).
Però la literal ha estat meravellosa no només perquè tot el que podia sortir malament ha sortit bé, sinó perquè els editors, i els llibreters, estàven contents perquè la fira era plena de gent que comprava llibres. I això, en el fons, ens dóna esperança. Esperança econòmica, que és bàsica, però també una mica de fe en la humanitat, que tampoc no està malament. Que trobar lectors que compren llibres com a bojos menys d’un mes després de Sant Jordi és gairebé com trobar el Sant Grial i això ja fa tres anys que dura i sembla que no pugui ser. Per això també va ser fantàstica la fira. I per la música, i per la gent, i pel menjar… i bé, la Literal va ser fantàstica perquè va aparèixer la Mar, però això.. això és una altra història.
