Fa mesos, quan vaig sentir parlar per primera vegada d’aquest llibre em va fer por. Una història sobre dues dones en una Grècia en crisi sonava perillosament a un drama que potser no tenia ganes de llegir.
Però aleshores va arribar a la llibreria i vaig tenir ocasió de llegir-lo. La història relata la crisi grega. Els dies més dolorosos, les manifestacions més cruels dels darrers anys. Però ho fa des d’un punt de vista que el lector no espera: dues dones ex-professores de secundària que viuen en un pis tutelat per l’estat decideixen participar d’aquesta activitat política que les envolta i que els recorda la Revolta de la Politècnica d’Atenes de la seva joventut.
Però no només. Rea Galanaki crea un microcosmos on tots els personatges es converteixen en actors per explicar-nos aquesta tragèdia que va ser la darrera crisi grega. D’aquesta manera ens trobarem amb un fill anarquista que participa de la revolta, una treballadora social que comença a polititzar-se, una mare jove egípcia que pateix el racisme d’Alba Daurada, una dona de les muntanyes de Creta amb una moral de ferro i un fill nazi i un patriarca corrupte. I un gat. I uns fantasmes. I molts records.
El més bonic, però, no és la història en sí. És que Galanaki construeix amb elegància i una tendresa envejable el discurs d’aquestes protagonistes perdudes, lúcidament boges, versemblants, intel·ligents i perdudes en sí mateixes i en un món que potser corre massa per elles. I ens dóna una lliçó d’escriptura, de record i d’humanitat des de la humilitat més honesta. Des de l’honestedat de qui estima els seus personatges.