Vam obrir la porta un dilluns, a mig matí. La Mar i servidora. Soles. Evidentment, amb totes les ganes de començar a posar el local a punt, ens hi vam posar. Però ah, dues dones soles fent feina física. No voldria escriure iradament, no voldria parlar de mansplaining, no voldria citar Rebecca Solnit i “Els homes m’expliquen coses”, però de vegades es fa difícil.
Que la mujer no está hecha para trabajar, deia. Que ja podrà, joveneta, amb tant de pes? Que n’estàs segura que no vols trucar al teu company per verificar que és això el que necessites? I així. Doncs no. La Mar i servidora han après molt, aquest estiu. Sobretot, a callar. Que una cosa és ser valenta, i l’altra posar-te el veïnat en contra per un comentari fora de to. Però de vegades costa tant, que la reacció era agafar el martell pneumàtic, la pistola de claus o la polidora i espolsar-nos la testosterona com hem pogut.
Per sort, som dones valentes i fortes i això tampoc ens fa enrere. I per sort, també, tenim un soci fantàstic que ens deixava fer i que jugava el joc quan calia. I un entorn que ens ha aguantat els cops de martell, les queixes i ens ha fet fregues quan ens passàvem de valentes. Però ens n’hem sortit. La Mar i servidora. Però no soles.