Retrobar la poesia

Darrerament m’adono de la necessitat imperiosa de llegir poesia que tenim i que desconeixem com a societat. Potser és perquè darrerament els poetes catalans no deixen de publicar i perquè els editors minúsculs ho estan fent tant i tant bé que per fi sembla que existeixen, però carai, quin goig de llegir-los i quina ràbia no haver-ho sabut fer fins ara. És això, suposo, el que em fa venir ganes de llegir-los més, i amb més ganes.

Quina és, però, la millor manera de cuidar la poesia? On ens perdem, entre Joana Raspall i la força de Casasses? Quina adolescència ens deixa, la poesia, si la volem lliure d’amor romàntic? Tocarà rebuscar, rellegir i retrobar, que en el fons Maria Mercè Marçal hi és sempre per a salvar-nos. Deu ser aquest salt generacional, aquest no ensenyar-la a llegir a les escoles i el recitar-la malament i amb cantarella la que ens impedeix gaudir-ne quan creixem i fins que hi retornem?

Suposo que és important, en el retorn, trobar-nos amb aquell vers que ens calma, o ens sacseja fins el moll de l’òs, i no és fàcil. Però és curiós com aquesta força de la poesia ens aboca a una relació alhora íntima i pública amb ella mateixa. Les lectures, els recitals, els rings poètics són plens i alhora els europeus hem pensat en els darrers anys en la poesia com un acte de recolliment i d’introspecció. Potser és per això que li hem donat la volta.

En aquesta bogeria d’obrir una llibreria, la poesia ha de ser un puntal. No sé exactament com fer-la més preciosa i més visible, però sé que serà important, com és cabdal per a pensar-nos si és que volem créixer.

 

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *