Aquest és un llibre amb moltes R. Té la R de Reunió, però no només. Té la R de racisme, però no només. També té la R de renúncia, i la de resistència. I la de resignació.
Aquest és un llibre que parla des de l’estómac, més que no pas des del cap, però que ens fa voltar del cervell als budells passant, inevitablement, pel pit. És una història trista? Potser sí. És una història desconcertant, sense cap mena de dubte.
Aquesta és una història en primera persona que passeja de la narrativa a la prosa poètica sense que ens n’adonem. És una novel·la en primeríssima persona, sense embuts. Un monòleg interior descarnat però sense recel, sense més càrrega que la d’una explicació gairebé quirúrgica.
Què esperes, en llegir la història d’una jove afrodescendent que aparentment ho té tot? Sens dubte el darrer que esperaries és que aquest llibre et faci agafar fred per dins, que et sacsegi i que sigui refotudament cerebral i alhora profundament incòmode per com n’és d’emotiu.
No sé què més escriurà aquesta autora, però de moment, això s’ha de llegir.
