Ahir vaig viure el meu darrer Sant Jordi com a “persona normal”. Com a no llibretera, vull dir. Suposo que per això avui m’he llevat amb els dits encesos i necessitat d’escriure tot el que vaig sentir i pensar, perquè em temo que l’any vinent les sensacions seran completament diferents, i vull atresorar aquests moments per si les mosques. Per si les mosques, i per si l’any vinent em llevo el 24 amb tantes agulletes als braços que no sóc ni capaç d’engegar l’ordinador.
Sant Jordi sempre ha estat un dia especial per a mi. Com per a tothom, suposo. Lectures, roses, passeig amunt i avall per la ciutat, i durant anys, sopar de família al final del dia. Allò d’esperar i de pensar durant setmanes en la llista de llibres desitjats, i esperar durant anys, a final del dia, el llibre d’algú que et coneix prou com per remoure’t en diferit. I la caça i captura del llibre perfecte per a regalar, per a qui convé i per a qui s’estima. Les roses també, eh, però menys.
Ja fa anys que el passo mig-treballant, o bé venent roses o bé venent llibres en alguna paradeta, o bé per militància, o bé per amistat. D’aquesta manera, el dia, amb els anys ha anat canviant, passant de la passivitat del passejant a l’activitat del paradista. Un paradista militant que després d’algunes hores de torn té la oportunitat de fugir de l’espai, de retornar al seu espai natural de passejant-passiu. Una mena d’entrenament, si es vol, del que serà Sant Jordi a partir de l’any vinent. I que bonic comprar llibres, i passejar i comprar roses i deixar-se-les regalar i regalar-ne i compartir i tal. Però això s’acaba.
Això s’acaba per a mi, i la veritat és que és per a millor. Si tot va bé, aquest darrer Sant Jordi viscut com a “persona normal” donarà pas a molts Sant Jordi com a llibretera, i això, què voleu que us digui, em fa tremendament feliç. Així que si no us fa res, aniré compartint amb vosaltres aquesta mena de bogeria que és obrir una llibreria.
