Una família (que no és la teva, però tant li fot). Ressenya de la Carlota

Començar a llegir Una família va ser una decisió conscient: em feia molta mandra. No pensava que una història familiar fos res que em vingués de gust. “Aquesta ja te la saps”, vaig pensar. Però aleshores em vaig posar a llegir i em vaig adonar que no. No que no me la sàpiga, ni me la pugui imaginar -ni jo ni cap de nosaltres- sinó que el més interessant no és la història que s’explica sinó les reflexions que se’n desprenen.

Perquè en Toni Sala escriu. I pensa. I fa totes dues coses des d’una maduresa serena i brava, des d’una mena de lloc buit de distància amb el passat i implicació present que no ofega la lectura. I així, en companyia, passegem per la història del pare malalt, l’avi, la mare i un retrat que podria ser l’àvia. Passegem per Allà Davant i Allà Radere amb la mateixa naturalitat que li llegim una llengua que sona i que fa venir ganes de llegir-la en veu alta.

Potser m’ha fet tant el pes perquè l’he llegit al tren anant a veure la meva família. Potser perquè té un parell de reflexions que parlen de política des de l’estómac que m’han fet agrair que algú ho hagi explicat així. Potser perquè és un llibre que fa estiu. Sigui com sigui, deixeu que us acompanyi.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *