Doncs al final, amb la broma, fa un mes que vam inaugurar. I que vam obrir. I des de llavors hem anat aixecant persiana cada dia (excepte els dilluns, s’entén) amb un somriure. Encara no hem tingut temps de donar les gràcies per la rebuda com toca, així que aprofitaré ara. GRÀCIES! en majúscules i si es pot, en negreta. Perquè la rebuda del primer dia va donar-nos energia per a recuperar-nos de tres mesos sense parar i per a poder tirar endavant i obrir el dimarts següent.
I ara què? En un mes hem hagut de tornar a omplir la llibreria (que, per sort, es va buidar el dia de la inauguració), hem fet canvis, hem canviat els horaris (perdoneu, ens estem trobant), hem aparegut als mitjans, i ens hem començat a adaptar a la feina i al barri. Probablement això ha estat el millor de tot, la rebuda del barri. No fa ni un mes que hem obert i ja tenim clients habituals! De debò que no podem arribar a explicar-vos com de bonic és això.
També hem començat a programar les activitats que volem anar fent, en un mes. I no sabem com ho hem fet -de fet sí, ho ha fet la Mar que és una crack i treballa com una fera- però ja tenim la programació tancada per al primer trimestre de 2018, així que us podem garantir que no us avorrireu gens. I encara tenim ganes de fer més coses, però no volem avançar-nos per allò de no dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat.
Però sabeu què hem vist, en un mes? Que dormim poc, que estem cansades i cansat, que som una mica inexpertes i de vegades fem estupideses (sobretot servidora, que s’estampa sovint contra la paret) però que ens encanta la nostra feina. Que un mes després, seguim llevant-nos al matí amb ganes, i quan descansem tot el cap de setmana no sabem per què però acabem escrivint-nos per preguntar com va, simplement perquè ens enyorem una mica. Perquè La Carbonera és, en part, la nostra filla. Perquè l’hem parit entre totes, perquè és petita i l’hem de cuidar, i perquè per poc que ens deixi dormir, és una mica nostra i una mica de totes, i l’estimem amb bogeria.
I que duri!
