Demà fem vaga.
Tanquem la persiana, no ens trobareu a la llibreria. Ens trobareu al carrer. Cadascuna al seu barri, però fent vaga. Rellegint el lema de la manifestació, pensava que sí, que movem el món, i que sí que l’aturarem. Però que potser el més important de tot és com ho farem. I de cop, pensar que demà ho faré sense tenir la Mar al costat (perquè cadascuna s’unirà a les companyes del seu barri, i potser ens trobem a la manifestació, però tant de bo que siguem tantes que no ens hi trobem) se m’ha fet molt estrany.
Intentaré explicar-me: treballar a La Carbonera, crear-la i formar-ne part és un acte de bogeria, tot sovint, de responsabilitat, però sobretot un acte conscient.
Quan vam començar a plantejar el projecte teníem clars quins eren els nostres principis, i la lluita feminista ha estat un puntal des de l’inici. Per això no podem plantejar-nos la bretxa salarial, ni que el nostre cos no sigui nostre, ni que l’educació que volem reprodueixi esquemes heteropatriarcals, ni que el treball de cures i reproductiu no estigui reconegut. Per això hi ha llibres que no trobareu a les nostres estanteries. Però potser una de les coses més meravelloses de tot aquest projecte està essent poder fer coses com el març lila. Un mes de dones omplint la llibreria, perquè podem. I perquè, quan ho fem, passen coses precioses.
Diumenge passat van venir la Júlia Bertran i la Bel Olid. I va ser molt divertit. Molt emotiu. Molt fantàstic.
Però no només van venir elles. De cop, en un moment, des del mostrador vaig mirar avall i vaig veure un munt de dones valentes que s’acompanyaven. Hi havia poetesses, periodistes, metgesses, llibreteres veïnes, poetesses veïnes, mares, àvies, lectores, cantants, amigues.. i algun aliat feminista. Però sobretot, hi havia bon ambient.
Es respirava diferent, es respirava calma, es respirava lluita i celebració de la lluita. Això, a casa meva, n’hem dit sempre sororitat.
Aquesta calma, aquest bon ambient, aquest celebrar-nos juntes és el que farem demà. Demà aturarem el món. Demà hem decidit juntes que si ho volem, ho podem tot. I ho farem celebrant la lluita, però també celebrant les cures. Recordant que cuidant-nos i essent-ne conscients és com més fortes som. Recordant que volem un món on ser lliures de ser qui som, on el 51% de la població no visqui amb por, ni menystinguda, ni alliçonada, ni cobrant el 24% menys. Demà viurem una vaga on tot s’aturarà si ens aturem nosaltres.
Diumenge al migdia, en un moment durant l’acte la Mar se’m va apropar i ens vam fer una abraçada. “Que bé poder fer això, sóc molt feliç”, crec que em va dir.
Per si demà no podem abraçar-nos, us ho dic a totes: Que bé poder aturar-ho tot, sóc molt feliç.
Fins divendres.
