Vaig descobrir Alejandro Zambra l’any passat amb Tema Libre: un recull fascinant d’assaig i ficció metaliterària que em va guiar cap a mil lectures noves. Com a bon completista, vaig llegir-li la resta de la seva obra (nouvelles arbòries, contes descarnats, articles lucidíssims) fins arribar a Poeta Chileno.
La vaig devorar. I no volia que s’acabés mai. Zambra ha desplegat la seva novel·la més ambiciosa, hilarant i, és clar, xilena. És un nou retrat de la paternitat per proxy (ep, ja hi havia un padrastre protagonista a La vida secreta de los árboles) i dels vincles generacionals que desperta la poesia xilena. El seu narrador, a més, té deixos quàntics. Ja en veureu el perquè.
Francesc Xavier Manuel Ruiz
